“AMOR” A LES XARXES: ALERTA PER A LES MARES/PARES I MESTRES D’ADOLESCENTS I INFANTS.
“AMOR” A LES XARXES:
ALERTA PER A LES MARES/PARES I MESTRES D’ADOLESCENTS I INFANTS.
Recentment l’ ONG Save the Children ha realitzat un informe que juntament amb altres de la OMS, mostren com els adolescents repeteixen patrons i rols sexistes en les seves relacions i normalitzen les conductes abusives a través de les xarxes socials. Una bona part dels joves veu normal exercir control de la parella a través del mòbil. Sembla que el “diga’m què fas i amb qui estàs”, “dona’m les teves contrasenyes”, “enviaré a tothom aquella foto o vídeo que estàs nua o masturbant-te si no...” és més freqüent del que ens pensem els que tenim certa edat. No és amor és l’encertat títol del informe de Save the children que alerta de que “malgrat la sensibilització i conscienciació dels últims anys, la violència masclista perviu i s'adapta a les noves generacions.” Les dades diuen que el 21.8% de les joves han patit violència de control del seu mòbil. En concret, cal parlar de la violència de control, ja que és la forma de violència més comuna en aquesta mena de relacions, s’assenta sobre la base d’una falsa noció de confiança però arriben a vulnerar la seva intimitat en un moment crucial de la vida, l’adolescència. Aquest control està legitimat pels mites de l’amor romàntic i estereotips de refugi i protecció de l’home vers la dona. És un tipus de violència subtil que costa que desperti alarmes en l’entorn.
Si ens parem a observar, veurem com en l’àmbit de la comunicació digital si hi ha control de l’altre, xantatges i submissió va a un ritme molt més ràpid, s’escapa i es fa fonedís a la percepció conscient, tant de la víctima com del agressor. Però encara que ocorri entre adolescents no és inofensiu. I sobretot perquè d’on sí es pot escapar més és de la vigilància dels pares, mestres i adults de l’entorn de la menor. Aquí ve quan ens preguntem si no deixa de ser una paradoxa que mares i pares tinguin vet als mòbils dels fills i filles, quan és possible que la filla de 13 anys hagi donat les claus d’accés a una persona que, per molt “enamorada” que hi estigui, és aliena i desconeguda a la família que l’educa i la cuida.
Hi ha mares i pares que senten una mena de pudor estrany entorn el què passa en el mòbil de la seva filla o fill. S’entén que volen ser “respectuosos” amb la seva intimitat. Però potser si s’informen del què passa en el món dels adolescents i les xarxes se’n adonaran que per ser massa respectuosos corren el perill de que altres no ho estiguin sent amb la seva filla i acabi víctima de violència psicològica, emocional i sexual començant tot per la submissió digital. Que és submissió.
Ens va sorprendre que aquesta notícia només sortís a un diari, potser en algun noticiari també, però no se’n va fer gens de ressò. Gens, ni a Twitter ni Facebook, res! Què ens passa? La xafarderia del personatge televisiu de moda o les paraules buides de polítics de torn són més importants? Més importants que la salut física, emocional i mental dels nostres infants i adolescents? Faríem bé si mares, pares i mestres hi poséssim més atenció en aquest problema. Més que això, és responsabilitat de tots els adults de la societat perquè alguna cosa no estem fent bé o se’ns ha escapat quan alguns estereotips i conductes masclistes que crèiem pràcticament erradicats estan operant ara justament entre els més joves.
Segons l’estudi, un noi de cada tres dels enquestats veu normal exigir la submissió digital de la parella i controlar els seus horaris, poder impedir-li que contacti amb familiars o amics o dir-li què pot o no pot fer. I un de cada 5 joves (el 20%) considera que la violència de gènere no existeix! que és un “invent ideològic”. Ja sabem de la ma de qui ve aquest discurs polític. Però, no farem res? Ni tan sols estar alerta?
És que no se’n parlarà fins que no tinguem el llop a casa i ja hagi causat mal? O bé pensem que això no li passarà a la nostra filla, ni a ningú de la “nostra” família? i cadascú que s’apanyi. Els pares i educadors haurien de posar aquest tema a la taula de converses amb els fills i filles que creixen, igual que s’ha de parlar de les drogues o de la sexualitat. A les famílies, en general, hauriem d’ocupar-nos amb menys televisió, menys pantalles i menys entreteniments… i tenir més converses, més comunicació i canvis d’impressió.
Si has llegit fins aquí i sents que es belluga un cuc de responsabilitat potser et preguntaràs què podem fer. Primer de tot, t’has començat a informar, no t’ho quedis! Comparteix, genera converses al voltant d’aquest tema. Informa’t més per poder-ho explicar. Si tens adolescents i joves a la família (fills, nebots o néts) o d’amics parla’n amb els pares i també amb els nois i noies si tens oportunitat. Parla d’aquests estudis i aquestes enquestes. Si ets docent o coneixes a mestres anima a que se’n parli a les escoles, pregunta. No hem d’esperar a veure signes evidents de violència física, doncs aquesta mai apareix sobtadament del no res. Com diu Marta Rojals en el seu article Maltractadors de guant blanc “és important fer entendre a les joves que el primer insult, el primer menyspreu, la primera actitud que els grinyola són una invitació a preparar-se que allò no s’acabarà, i que no els cal esperar cap cop d’efecte. Amb tot, ensenyar a les noies que és necessari dir prou sense l’excusa de que la violència no sigui física. Però encara és més necessari, i urgent, ensenyar als nois que no ser violents tampoc no els dóna carta blanca per a res.” Introduir aquest tema en trobades i converses pot no tenir èxit de participació i interès algunes vegades, però altres sí. I entre tot això, qui sap? Potser sense saber-ho serà d’utilitat per algú, pots ajudar a que es prengui més consciència o fins i tot que en algun lloc es detecti alguna anormalitat i es pugui reparar a temps.
Compartim la notícia i l’informe No és amor de Save the Children. Tant la notícia com l’informe són interessats per adonar-li una ullada.
https://www.savethechildren.es/actualidad/informe-no-es-amor