Que Grans i que Profunds són les nenes i els nens!

La primera classe de Ioga Infantil després del confinament  va ser commovedora per moltes raons.

Tot disposat per retrobar-nos i fer la sessió de Ioga d’una manera estranya que mai havíem fet ningú abans.  Les professores ens vam preparar seguint les recomanacions de les autoritats sanitàries per als espais tancats. Les nenes i nens van arribar, puntualment, també  preparats tal i com els hi havíem indicat prèviament. No va faltar ningú a la primera classe.

A l’arribar, ens saludarem mirar-nos als ulls que es deixaven veure brillants i somrients per sobre les mascares. Després ens vam asseure com sempre. No, no era com sempre.  Un distanciament de dos metres entre nosaltres ens allunyava fins gairebé tocar les parets de la sala. Tot i amb això es respirava content, al menys ens podíem reunir al Centre i fer una classe presencial!  Durant el confinament n’havíem fet on line i havíem mantingut el contacte, ens vèiem en pantalla però ara era diferent, molt diferent.  A tots i totes se’ls veia més grans. En pantalla els reconeixem, es pot veure l’expressió característica de cadascú, són ells i elles, però només en la presència s’aprecia la seva energia , la seva essència i la seva llum. Fins que no podem comparar-ho potser no en som prou conscients.  

Al principi de la sessió a la “obligada” pregunta de què els hi havia agradat més del confinament va seguir una roda de respostes.  Per continuar el relat hem de fer un viatge al record i ens hem de traslladar al temps del confinament. Portàvem dos mesos i mig confinats. Els infants majoritàriament van ser els que menys van sortir de casa de tots. Menys fins i tot que la gent gran de risc. Portaven  dos mesos i mig sense escola presencial.  Pels més grans de primària i de secundària  la pressió escolar i extraescolar va desaparèixer transformant-se en només unes hores de deures i estudi al dia. Dos mesos i mig d’una convivència i contacte més continuat que mai amb la família: mare,  pare i germans per aquells que  en tenen. Dos mesos i mig de vivències poc  o gens habituals...  En aquell primer dia de classe al Centre ja feia quatre setmanes que els nens i nenes  podien sortir al carrer limitats en franges horàries, però al menys sortien!   Alguns nens van dir que el millor del confinament va ser quan van poder sortir al carrer el primer dia amb la mama o el papa. La majoria, però,  el 60% del grup va dir una cosa que a les professores ens va sorprendre i emocionar. El què recordaven que més els hi havia agradat del confinament va ser el dia que van anar a veure els seus àvies i avis després de tant de temps sense veure’ls en presència. Encara ara, escrivint això, se’m posa la pell de gallina. Aquests encontres havien estat just el cap de setmana anterior o pocs dies abans. Aquella resposta ,que tant  els més petits com la més gran del grup, van expressar sense vacil·lar, va fer que les tres professores ens quedéssim bocabadades. A mesura que es repetia la mateixa resposta en la roda, els ulls se’ns humitejaren. Només els vam poder preguntar: els heu trobat a faltar molt, doncs?  Sí, molt.  En aquell SÍ, MOLT hi era tot:  l’enyorança, la preocupació per la salut dels avis, la incertesa, la por, la mort, l’estima, l’alegria del retrobament, l’amor, la felicitat, i la vida...  

Aquell moment crec que el centre del cor de tot el grup es va engrandir. Es va crear un moment dolç de reflexió... Només un moment... Lleuger i breu, com fan els infants, però tant tendre!  Tant, que segueix entendrint profundament les nostres ments i cors.