Sobre la Por, la Consciència i el Poder Personal
Portem gairebé dos mesos de quarantena en confinament. En aquest temps, a part de les notícies sobre la crisi en els mitjans de comunicació, ens hem trobat amb investigacions, dades i pronòstics de científics. El periodisme – aquell que és genuí- també busca el parer i les opinions de pensadors, analistes i filòsofs de renom mundial sobre la situació actual i especialment sobre la direcció a la que ens estem encaminant. D’entre tots ells, són moltes les veus que alerten de que pot créixer l'autoritarisme i la manca de llibertats i que la gent, per por, ho accepti. Per la por al virus, por als problemes de salut, por per la crisi econòmica i a les seves conseqüències,… i al final, en l’extrem més irracional: por de la por.
La por és natural en l’ésser humà. Un grau de por és saludable perquè ens protegeix de perills i de temeritats que sense ella podríem aventurar-nos en accions no desitjades per nosaltres. Per tant, és una emoció que si està arrelada i sincronitzada amb la realitat ens condueix a la sensatesa. Però quan la por es dispara i avança escenaris improbables o magnificant-los és quan pot alterar tot el sistema, modificant el nostre comportament i arribant a paralitzar-nos. Llavors ens introduïm en un territori malsà.
On ens trobem
La gran maquinària capitalista, a velocitat sempre creixent, ha hagut de frenar aquests dies. A causa de la pandèmia del Covid19 fins a un terç de la població mundial s’ha confinat. Aquest terç correspon en gran part a la població que més consumeix. Imatges de les grans ciutats del món completament buides, carrers desèrtics, carreteres i autovies sense cotxes, viles senceres com si fossin pobles abandonats. Tot això ens ha regalat un silenci que mai abans havíem viscut. Hem escoltat el cant d’ocells inusuals fora del bosc i en alguns indrets habitats han aparegut altres animals recordant-nos que no vivim aquí sols. Donant-nos a entendre que ells no ens necessiten a nosaltres o més aviat els destorbem. Que els humans en realitat som tant o més vulnerables que ells, tot i no tenint una espècie per sobre nostre que ens amenaci, com sí que ells ens tenen a nosaltres. Però el fet és que SÍ tenim una espècie que ens maltracta i amenaça: som nosaltres mateixos. Aquesta pandèmia amb les seves conseqüències ha estat, i encara está essent una demostració en tota regla de com som, d’on hem arribat, de quines són les nostres febleses i defectes, i sobretot, de quanta ignorància som posseïdors.
La natura amb els animals i la vegetació està alliberada. L’esclat de la primavera aquest any ha estat més a prop del què és espontani i natural. La contaminació ha descendit tant que podem percebre un aire diferent en cada respiració.
Aquestes són molt bones notícies. Tanmateix en tenim de no tant bones i de dolentes.
El que es comença anunciar i nosaltres
A hores d’ara tothom ja ens imaginem la crisi que això generarà. Si pensem en ella seria molt egoista preocupar-nos per si tindrem menys que abans, si no podrem permetre’ns els mateixos luxes, si ens canviarà el poder adquisitiu o si la forma en la que vivim la nostra vida es veurà forçada a canviar. Quan parlem de “crisi” ens referim directament a que la una part de la Humanitat pot afrontar situacions crítiques: hi haurà persones -famílies senceres- que tindran veritables problemes per viure, per menjar, que traspassaran el llindar de pobresa i que hauran de demanar per primera vegada en les seves vides aliment pels seus fills. Ara ja comença a passar. Hi haurà augment de la pobresa i a molts països es patirà més gana encara. Aquesta és una altra pandèmia anunciada. Sobre aquesta qüestió hi tornarem després.
Algunes persones s’han adonat ara, altres ens hem adonat amb més claredat que abans que el tren de la societat de consum anava a tota velocitat i sense frens. Potser el tren ha descarrilat?, potser ha xocat i s’han trencat algunes peces?, o pateix més destrosses? Això ja ho veurem d’aquí un temps. Si més no, de moment no serà la maquinaria capitalista la que faci un canvi i decideixi que ja no pot seguir de la mateixa manera. Pel simple fet que no pot. Seria contraproduent per la seva mateixa essència intentar alentir la inèrcia que l’empeny. La ceguesa i la ignorància fa impulsen aquesta sistema desbocat perquè es mantingui funcionant com fins ara. És com un ens al que només importa la supervivència de la seva estructura encara que signifiqui atropellar vides humanes, animals, vegetació i el planeta sencer! Tenint en compte el gran poder que té no és un pronòstic gens esperançador. La perfecta xarxa que mou amb tots els seus missatges, declarats i subliminals, per a atrapar-nos és per inquietar-se mentre encara sentim el seu silenci. Com una gran bèstia ferida podia reaccionar essent més agressiva encara.
Però, sempre i quan la por no ens hagi paralitzat, també és veritat que no té en compte un factor, o si el té en compte, creiem que ara per ara ningú pot preveure què passarà. És un factor essencial i en canvi sovint és com si no existís. Aquest element, que massa sovint passem desapercebut, som NOSALTRES MATEIXOS! I no hauríem de menystenir-lo mai perquè precisament la maquinària en la que es basa el consum no pot existir sense la nostra participació. Ni tampoc pot existir amb una participació més afeblida per part nostre.
Possiblement no es considera prou, pels qui manen ni per nosaltres mateixos tampoc, que durant aquest daltabaix amb els canvis d'hàbits que ha suposat la llarga quarantena molts de nosaltres ens hem aturat, molta gent ENS HEM ATURAT. I això suposa varies coses:
1. Hem reduït molt el consum. Hem deixat de consumir el que no és estrictament necessari. I ja portem dos mesos!
2. Fa setmanes que les propagandes, publicitats i cartells atraients amb les millors gangues han desaparegut de les nostres vides. La vista i el cervell ha descansat d’aquest estímul que tenia tant incorporat.
3. La inesperada i estranya situació de confinament ha alterat els nostres ritmes i hàbits. La usual distracció enfocada cap a fora amb el tràfec d'aquí cap allà del treball, desplaçaments, compres i lleure a fora ha estat substituïda per quietud, introspecció, reflexió, comunicació en la intimitat de les cases... Molts d’aquells que no sabien estar en solitud amb si mateixos ho han començat a aprendre per força.
4. S’ha conviscut molt més amb el nucli familiar o bé en solitud amb tot el que això comporta: increment de la comunicació, gestió de les reaccions i emocions pròpies i dels altres, compartir més espais i temps amb qui es conviu. O bé més silencis i solitud a casa.
Segur que podríem afegir més punts, però aquests ja ens indiquen que l’aturada que hem tingut ha implicat coses determinants en el nostre comportament i forma de vida.
Saviesa emergint de la Incertesa
El shock, junt amb la crisi mundial que hi ha i que es preveu, incita a la reflexió. Molta gent fa consideracions sobre el tipus de vida i de societat que hem generat i a la que cadascú hem contribuït amb el nostre gra de sorra diari. La inesperada vivència que hem tingut ha ajudat a apreciar i avantposar coses que abans oblidàvem de valorar, perquè les teníem pressuposades. Així la salut individual i comunitària, la solidaritat, l’escalf entre nosaltres, la cura de si mateix i dels altres, el contacte humà que ha pujat en la borsa de valors de la vida personal... L'escala de prioritats d'un bon nombre de persones probablement ha patit modificacions en el moment que s’ha palpat la incertesa i la inseguretat del més important: la vida i la salut tant pròpies com dels éssers estimats.
La IMPERMANÈNCIA ha irromput i s’ha mostrat implacable a molts nivells. La INTERDEPENDÈNCIA entre uns i altres s’ha comprès per la lògica palpable de com ens hem de comportar entre nosaltres en una pandèmia.
L’interès sincer pels altres ha crescut, s’ha entès que forma part d’un bé comú i els sentiments dels més afectats troben un camí més fàcil per a ser compartits. Si es pogués comptabilitzar el que l’aire escolta, segurament que mai havia sentit tantes vegades durant dos mesos les preguntes “Com esteu?” “Esteu tots bé?”. Ara, després de dir el primer Hola!, aquesta és LA PREGUNTA. De sobte importa més que ens contestin amb un tranquil·litzador “bé, tots bé”, que sobre les sabates, la roba o cotxe que ens agradaria comprar, o el què ens agradaria fer les properes vacances. Fins i tot hem aturat això, les vacances, que és potser la fita de l’any que mou més il·lusió, planificació, energia i diners en la població general dels països occidentals! Simplement, ara ocupa més espai en la nostra ment el benestar propi i dels altres, que s’aturi el patiment que provoca l’epidèmia amb morts, malalts i familiars que no poden ser amb ells. I tenen espai a la ment els sanitaris i el personal que segueix a primera línia, volem que estiguin bé i cuidats mentre duri, però que no duri gaire més per elles i ells.
El Poder que tenim es troba en el cor, en la ment i en l’acció
Tot plegat ens diu que realment ENS HEM ATURAT. Ara mateix, objectivament l’ansietat per adquirir, comprar i consumir ha descendit a nivells que la majoria no recordem. Potser tornarà a despertar quan tot arrenqui i quan el capitalisme desenfrenat intenti per tots els mitjans despertar el nostre desig i cobdícia. Però, nosaltres estarem exactament igual que abans de l’epidèmia i abans de viure el confinament? Estarem com si no hagués passat res, com si tots aquests mesos no haguéssim experimentat res i no haguéssim pensat ni reflexionat? Som persones! Amb capacitat de sentir, pensar i reflexionar. Potser algunes persones sí que tornaran aviat a deixar-se temptar pel consumisme inconscient. Però creiem que la dita d’ ”un abans i un després” serà real, com en els grans moments en els que la història ha fet un gir.
Algunes persones haurem descobert que s’hi està bé sense el frenesí consumista. Molt probablement el reduirem. Les mateixes i altres també valorarem a qui hem d’afavorir més amb el nostre consum: a les grans empreses que monopolitzen el mercat i les multinacionals responsables totes de les més grans desigualtats entre humans i desastres mediambientals? O al comerç local, al producte de proximitat i escollint el de baix cost ambiental refusant el plàstic i producte tòxic? Creiem que el concepte CONSUM RESPONSABLE s’eixamplarà més, és un moment idoni per a fer-ho.
L’altre punt és sobre el que hem citat al principi: La pobresa i la fam. Com ens impactarà a tots veure persones vestides com podem nosaltres mateixos a la cua del repartiment de menjar? Ens veurem a nosaltres mateixos reflectits? Ens hi trobarem també nosaltres o persones properes? Evidentment! Això corre a càrrec dels governs, hauran de fer algunes coses... és responsabilitat dels estats. Però mentre això no passi, o si no reben tot el que necessiten tenim sentiments ben humans que es diuen EMPATIA, COMPRENSIÓ, COMPASSIÓ. Aquests sentiments quan no es materialitzen en actes esdevenen paraules buides, o fins i tot falses per aparentar quelcom que no és el que hi ha. En aquest punt ens referim al pitjor confinament de tots, l’auto-CONFINAMENT DEL PROPI COR quan l’empatia i la solidaritat desapareixen de les nostres vides.
Haver experimentat que els nostres anhels materials es tornen minúcies davant que altres estiguin bé creiem que contribuirà en el desconfinament de molts dels cors. D’aquells cors que ja feia temps que estaven confinats per la ignorància de buscar el benestar i la felicitat propis al marge dels altres i de la Natura. Cors d’éssers que no havien experimentat de forma tant evident que la impermanència i la interdependència són inqüestionablement reals, a diferència del materialisme i l’egoisme.
L’ alliberament de la Por que paralitza
I justament aquí es troba la clau. Aquella clau que al voltar allibera la por, aquella que és extrema i que paralitza. Aquella que pot arribar a deixar a una persona sense reaccionar, acceptant passivament la pèrdua de les seves llibertats individuals, com passaria si deixéssim créixer l’autoritarisme. Tot i que és palès que hi ha por entre la societat civil - i no oblidem que és fàcil generar-ne a través dels mitjans- el tancament del cor o autoconfinament s’estableix en la por. Els estats mental i emocionals dominats per la por i la ignorància aboquen a l’autocentrament, a perdre la consciència de les altres persones i la perspectiva global en la que realment ens trobem. En el moment que un cor es desconfina i s’obre incloent de veritat als altres la por disminueix molt o, fins i tot, desapareix.
Per això creiem que veurem més cooperació i solidaritat entre les persones. En definitiva, més consciència. Cadascun de nosaltres tenim la primera i última paraula respecte al què volem i què fem amb nosaltres, amb els propers, amb l’entorn i amb el món. Llavors,
AMB CONSCIÈNCIA SIGUEM EL CANVI QUE VOLEM VEURE !